La nova Llei de l’Habitatge està a punt d’arribar al seu tràmit final a Madrid, amb l’acord polític necessari ja anunciat. Aquesta normativa inclourà mesures com la limitació de les rendes de lloguer, similar a la llei catalana 11/2020, ja derogada, així com una nova definició de “gran tenidor” i la regulació dels increments de renda.
Tot i que la intenció de la llei és facilitar l’accés a lloguers assequibles en zones amb preus elevats, el camí triat sembla erroni. Les dades demostren que la intervenció en el mercat sol contrarestar el seu objectiu, produint una contracció de l’oferta. El veritable problema del lloguer és la manca d’habitatges disponibles, i per reduir els preus és necessari ampliar l’oferta, no restringir-la.
Això es podria aconseguir de dues maneres: generant un entorn de seguretat jurídica i econòmica que incentivi els petits propietaris a oferir els seus habitatges al mercat de lloguer, i impulsant la col·laboració publicoprivada per posar sòl residencial a disposició d’inversors a llarg termini amb concessions que permetin construir habitatges destinats al lloguer amb rendes regulades.
La nova llei, en canvi, pot provocar una reducció de l’oferta, ja que amb l’augment dels tipus d’interès, molts propietaris vendran els seus immobles o els destinaran al lloguer de temporada. A més, els propietaris seran més exigents amb els llogaters, afavorint només els més solvents i deixant fora del mercat aquells que realment necessiten lloguers assequibles, contradient així els objectius de la llei.
No es pot legislar pensant únicament en els titulars de premsa o les eleccions. El mercat del lloguer necessita polítiques a llarg termini que fomentin un parc residencial assequible i sostenible, per abordar el problema estructural, no només la conjuntura actual.
Article d’opinió escrit per Rubén Llach, codirector de Llach Serra & Associats, vicepresident del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida.
Publicat el 28 d’abril de 2023 a la secció d’economia de El 3 de vuit.
